Recuperem sobiranies

L'aparició de nous actors i moviments ens han deixat dos aspectes clau: la destitució de règim del 78 i la construcció de sobiranies.

L’engany dels 40 anys de transició han relegat a la majoria de la població a tenir un paper de segona en l’activitat política d’aquest país. La delegació del vot cap a uns partits encotillats a unes estructures empresarials i de poder -cada cop més allunyades de les demandes populars- i l’ús de les institucions per desprestigiar i desposseir el sector públic i passar-ho a capital privat ha estat una constant. Dècades de portes giratòries, nul·la transparència i escassos mecanismes de participació ciutadana han donat pas a un país desmantellat i incapaç de fer front a la crisis sistèmica capitalista iniciada el 2008. Sense un sistema públic fort i amb unes polítiques econòmiques ideades exclusivament pel rescabalament de les grans entitats bancàries -per part de la població- s’ha arribat a unes quotes de gran desigualtat i amb unes capes de pobresa cada cop més creixent. S’enfonsa la classe mitjana i l’atur i la precarietat es dispara.

I és amb aquest context on apareixen nous actors que qüestionen i impugnen la situació econòmica i política. Moviments com els dels Indignats, la PAH, les marees (grogues, blanques) i les grans marxes independentistes, entre d’altres, s’han anat succeint i derivant  amb els anys. I és amb aquesta evolució que ens han deixat dos conceptes clau: la destitució del règim i la construcció de sobiranies. L’atorgament d’uns poders sota participació i control ciutadà és una màxima imprescindible per a poder capgirar les dinàmiques en les quals estem sotmeses.

Perquè ens remetem en aquests conceptes quan diem que si volem construir un model de societat que sigui molt més just, equitatiu i solidari no ho podem fer sota aquesta monarquia parlamentària, neofranquista i anacrònica que ens imposa l’Estat. No ho podem fer en un sistema que impugna lleis com la de la pobresa energètica, l’impost dels habitatges buits o la igualtat entre homes i dones, entre d’altres, i ens evoca a la incapacitat a l’hora d’aplicar polítiques per pal·liar l’emergència social amb la urgència necessària i sense demores.

I és en la idea que ens cal un nou paradigma per a fer front a aquests nous reptes, que molts hem posat sobre el taulell la creació d'una República Catalana Social. Un nou marc descentralitzat i construït des de baix que ens permeti trobar una nova relació amb tots els aspectes que determinen les nostres vides. Des d’ elaborar un pla de xoc real i efectiu contra les violències masclistes fins a una gestió pública i efectiva de la sanitat i l’ensenyament. Des d’implementar la sobirania econòmica mitjançant la creació d’una banca pública fins a com prenem el control dels sectors estratègics com l’energia, l’aigua, les comunicacions i els transports. De com implementem polítiques d’habitatge amb la creació d’un parc d’habitatges buits que actualment tenen les grans entitats financeres. Del desplegament de mesures contra la corrupció...

Perquè fer República és afrontar de forma pragmàtica les problemàtiques que afrontem com a individus i com a societat. És la intenció de fer passes fermes cap a l’adquisició de noves sobiranies –alimentària, energètica, de l’habitatge...- que l’Estat i els mercats ens han anat prenent al llarg dels anys; i sabedores que ells faran –i fan- tot el que estigui a les seves mans per a no cedir-nos-les, haurem de fer ús de tota la intel·ligència, coratge i fermesa per recuperar-les.

Amb tota la solidaritat per les preses i per les que pateixen la repressió de l’Estat.

Dempeus per a la República Catalana.

Volem construir un model de societat molt més just, equitatiu i solidari. Descentralitzat i construït des de baix, des d’ elaborar un pla de xoc real i efectiu contra les violències masclistes fins a una gestió pública i efectiva de la sanitat i l’ensenyament.