Prèvia

D’entrada, amb aquest escrit es pretén posar les bases per a una tasca que aposti per un model turístic sostenible i que redistribueixi la riquesa que genera. També, fer una reflexió mitjançant una sèrie de dades sobre com aquest model d’explotació turística absolutament desajustat afecta materialment la població calellenca per, consegüentment, fer contrapès a certs discursos triomfalistes difosos intencionadament al seu entorn.

Entenem com a model turístic imperant, establert a la població de Calella i a la immensa majoria de la costa catalana, el conjunt d’activitats i serveis que interactuen amb el turisme per tal d’obtenir-ne un benefici econòmic. Aquest, resultat d’una sèrie de factors en què aprofundirem, aporta un alt índex de desigualtat i precarietat a la ciutadania.

Falses dites populars del pensament hegemònic

“Calella és una ciutat rica i amb feina gràcies al turisme”, “Calella està al mapa gràcies al turisme” o “sort en tenim del turisme, sinó de què viuríem?” Dit d’altra manera, el turisme genera feina i riquesa, aquest model beneficia tots els ciutadans.

Dades i elements a tenir en compte. Com aquest model d’explotació turística afecta en la majoria de la població

Repassant l’hemeroteca, el 5 de juliol del 2016 el secretari general de Treball, Afers Socials i Família, Jordi Ginesta, ens alertava que a les zones d’alta densitat d’activitat i explotació turística existeixen dos “desajustos en el mercat” relacionats amb la precarietat laboral que s’haurien d’afrontar amb urgència. El primer és la temporalitat en els contractes relacionats amb el turisme i l’altre, les condicions laborals que s’estableixen amb els seus treballadors.

Pel que fa a la temporalitat laboral, segons un estudi elaborat per l’Observatori de treball a partir de l’EPA, la taxa de temporalitat en la contractació en ocupacions relacionades en el turisme –en l’àmbit de Catalunya–, el 2017 va pujar a un 10,9 punts més que en l’any anterior (2016) i es va situar en un 33%. Hi ha dades que indiquen que, en punts de màxima explotació turística, la temporalitat en els contractes supera amb escreix el 50% i, en el cas de l’Alt Maresme, zona amb alta densitat turística, durant l’any 2016 només un 12,44% dels contractes que es van generar van ser indefinits –segons dades publicades pel Consell Comarcal– i la resta, 87,56 eren temporals.

Pel que fa a les condicions laborals dels treballadors de l’hostaleria, i també sortint del Departament de Treball, ens trobem que moltes vegades s’incompleix el conveni col·lectiu de la zona –un dels més baixos de l’Estat– i s’apliquen mesures d’esclavisme laboral, sobretot a les zones turístiques de la costa. S’apliquen el que anomenen contractes del 20-40-60. Contracten 20 vint hores, en paguen 40 i en treballen 60.

Un altre element a tenir en compte és l’externalització –sobretot dels serveis de neteja– que es fa en els hotels i apartaments que, amb clara intencionalitat d’abaratir costos, degraden el servei i les condicions dels treballadors ja que es fa que no se’ls apliqui el conveni col·lectiu del sector hoteler i treballin en condicions encara més precàries. Les dades, tenen un clar element de desigualtat de gènere, ja que la majoria de persones que formen aquest col·lectiu solen ser dones i nouvingudes.

Dades: elements a tenir en compte de la situació actual a la ciutat de Calella.

El 30 de juny del 2018 la ràdio local de Calella penjava una notícia en què va dir que durant els sis primers mesos de l’any 2018, Càritas ha subministrat aliments a 1.050 persones en relació amb la dada que durant tot el 2017 en van subministrar a 976. Només amb mig any, el banc dels aliments de Càritas ha subministrat aliments a 74 persones més que a la resta de l’any anterior.

També seguint amb dades, al mes de març d’aquest any i segons dades de l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat, ens trobem que Calella té un atur registral (suma de l’atur registrat i una aproximació a la població activa registrada) del 15.43%. És la cinquena més alta de la comarca, amb el 12,88%, una de les més altes de Catalunya.

Pel que fa a les taxes de desocupació elaborades aquest juny i elaborades pel Servei Públic de l’ocupació, ens trobem que la nostra població té un percentatge d’un 13% d’atur amb relació amb la taxa mitjana comarcal, que és d’un 11,62%.

Just fa un any i també el 30 de juny però del 2017, El Punt Avui es va fer ressò d’una altra notícia en què s’exposava la situació de cada municipi pel que fa la renda per capita mitjana dels seus habitants. En aquest cas, les dades deixaven la nostra ciutat a una situació força delicada. Si bé la mitjana catalana és de 16.500 euros per persona i any i la comarca del Maresme es rebaixa fins a 16.000, la ciutat de Calella se situa amb una mitjana de 13.800 per any. És la tercera ciutat més pobre del Maresme i molt per sota de la mitjana catalana.

Reflexió política. Defugim triomfalismes

Segons les xifres, tenim una ciutat més empobrida, desigual, amb una taxa d’atur més alta que la mitjana comarcal i encara amb més mesura que a la resta de Catalunya.

Tanmateix, les dades ens demostren que el model d’explotació turística establert a la ciutat i com a conseqüència dels desajustos que se’n deriven, gran part de la població calellenca viu en una clara situació de vulnerabilitat pel que fa a les condicions laborals i, amb més èmfasi, la pateixen els joves, els majors de cinquanta anys i les dones, sobretot les nouvingudes.

Aquesta realitat que palpem al dia a dia es contradiu amb el relat oficial i triomfalista –difós durant dècades pel consistori municipal amb connexió amb el lobby hoteler– que dibuixa el mite d’una Calella rica gràcies el turisme. És una idea marc que, malgrat la rotunditat d’aquests indicadors i l’evidència de ser una oxímoron, es continua fomentant i difonent perquè la ciutadania la interioritzi i se la faci pròpia. D’aquesta manera s’intenta establir un procés d’assimilació que xoca amb qualsevol proposta de transformació o inclús regulació que aspiri a una millora de les condicions materials de vida de la majoria de ciutadans i, consegüentment, qualsevol mesura concreta de canvi és propícia a generar alarma, temor, rebuig o aversió.

Elements de configuració de l’imaginari col·lectiu a Calella. Cal que la informació sigui transversal

Creiem que és una opinió compartida per a molts que la despesa d’1,5 milions d’euros –més la despesa pel funcionament i manteniment– del Museu del Turisme en plena crisi ha estat una autèntica aberració i un dispendi que s’hauria d’haver aplicat cap a una altra banda, però tanmateix cal tenir en compte la intencionalitat de la seva construcció. Pel lobby hoteler i el seu braç d’execució política municipal (és evident que aquest museu no ha sortit d’una demanda popular), aquest és un espai perquè s’hi exposi èpicament i acríticament l’actual model d’explotació turística imperant sense tenir en compte les enormes desigualtats laborals ni l’impacte al medi que genera. A ulls dels seus executors, els és un espai, a cost d’altri, de propaganda política i econòmica feta mida i amb què ha apostat intencionadament l’equip de govern com a galeria de màrqueting perfecta. L’error polític, gravíssim, no s’ajusta ni amb la situació actual ni a les demandes i necessitats de la població però, altrament, els és absolutament rendible en la configuració d’un imaginari col·lectiu conservador.

Un altre element a tenir en compte i també de pes en la construcció d’aquest imaginari és el paper dels mitjans de comunicació locals i nacionals. Observem que moltes de les informacions difoses sobre com s’encara la temporada i, sobretot, el balanç econòmic a final d’aquesta –nombre de pernoctacions estimades, volum de negoci...– , es fan segons les interpretacions de les principals associacions i gremis empresarials, però en molts pocs casos hi consten les valoracions dels representants dels treballadors i col·lectius organitzats en el si del gremi. Per donar una informació global, fidedigna i representativa, cal la representació de tots els actors que configuren el model, i en aquest cas, el greuge per omissió d’una seva part cabdal –la majoria de persones que hi participen– , no només fomenta un discurs de classe ideat a benefici propi sinó que exclou i no dóna altaveu a moltes persones sotmeses a situacions de precarietat.

L’actual govern de Calella, bussines friendly del lobby hoteler. Cada cop el benefici turístic queda reduït en més poques mans

És evident que la situació de desigualtat i, consegüentment, pobresa i precarietat que s’estableix a Calella ve determinada en gran part per fenòmens sistèmics i estructurals que ultrapassen la capacitat de l’administració local, però tenint en compte aquesta lògica, constatem que l’equip de govern no ha actuat en cap cas per establir dinàmiques i mirar de reconduir la situació.

Si fem memòria i ens situem al 2016, es va destapar un correu de l’ATC, escrit pel que era la seva secretària i exregidora convergent, en què s’alertava els hotelers de l’arribada imminent d’inspeccions de treball i tributàries. Tot i que sabem que aquesta –malauradament– és una pràctica habitual que vulnera la situació laboral dels treballadors i les arques públiques, l’equip de govern no va reaccionar davant d’aquesta situació i en va fer cas omís. A parer nostre, aquest era el moment per denunciar aquestes irregularitats i situar la precarietat –que viuen molts treballadors i, sobretot, treballadores– al centre del diàleg polític.

En el mateix sentit i davant l’evidència que calen mesures immediates per combatre la precarietat laboral, no hem vist un treball sistemàtic del consistori en què, juntament amb sindicats i diferents àmbits de l’administració pública, exposin i creïn eines amb la finalitat de regular la situació de desajust laboral i salarial establert.

La inversió pública i l’esforç de tota la població calellenca s’ha destinat al manteniment i funcionament d’aquest model d’explotació turística perquè continuï funcionant indispensablement i, al mateix temps, generi una sucosa quantitat de beneficis a un –cada cop més– cercle reduït de persones. Però malgrat l’esforç que es reclama a la ciutadania en forma d’impostos destinats al cost d’explotació, –seguretat, Ironman, escombraries, Volta Ciclista, Festa de la Cervesa, activitats destinades al turisme, muntatge d’infraestructures, difusió i promoció....– aquest no és correspost equitativament. Un treballador de l’hostaleria que, en un percentatge estadísticament alt, treballa en una situació de precarietat superior a la mitjana, no percep –en termes materials– aquesta inversió municipal –institucional– de la mateixa manera que un empresari. En aquest sentit, i atenent al fet que tots som responsables i motor d’una indústria establerta a la ciutat, cal que aquesta retorni a la majoria de ciutadans en forma de salaris i contractes dignes –i en el fons, vida digna– tot el sacrifici i esforç contribuït.

També constatem, i és evident si observem la lògica depredadora de les principals cadenes hoteleres, que el mercat i els beneficis que el turisme genera queda cada cop més reduït a cercle petits. El fenomen del turisme polsera, sumat amb les facilitats que les principals cadenes hoteleres han tingut per quedar-se l’explotació dels serveis de la façana marítima –amb un concurs fet a mida i amb una relació directa de les cadenes hoteleres en els quatre punts de serveis adjudicats– ha significat que aquestes empreses hagin aconseguit tancar el cercle. Hom pot passar unes vacances a Calella de platja, àpats i nit sense sortir del seu domini econòmic.

Tanmateix, l’adjudicació dels serveis de la façana marítima a aquestes grans cadenes i el canvi de format passant-ho de servei de bar a restaurants, ha comportat que aquestes incrementessin el seu volum de negoci i varietat de públic i han establert una competència directa –i deslleial per situació– amb els restaurants d’àmbit familiar que estan establerts al centre de la població.

Aquesta tendència expansiva i de lògica depredadora –paràmetres recurrents en una lògica capitalista– establerta a la ciutat, fa de contrapès econòmic al comerç i a la restauració d’àmbit familiar que encara hi ha que, tot i que té més arrelament i la forja de molts anys de treball, veu com de mica amb mica va perdent pes i potencial econòmic. En aquest sentit, és important establir una lògica objectiva sobre quins són els lligams entre els lobbies econòmics i els poder polític de la ciutat per, d’aquesta manera, poder interpretar sense problemes una seqüència lògica sobre com ha anat evolucionant la ciutat fins a dia d’avui.

 

Propostes i eines de treball d’àmbit municipal necessàries a curt i a llarg termini

1. Establir una política comunicativa que s’ajusti a les necessitats de la població

Per aplicar unes mesures que s’ajustin a les demandes i necessitats de la població s’ha de treballar mitjançant dades que explicitin la situació socioeconòmica com més real i concreta millor –mancances, potencial...– i radiografiar correctament l’estat de la població. Cal defugir certs missatges triomfalistes i de política d’aparador i galeria portada a terme fins ara i que, com a resultat, han donat un missatge que no correspon a una realitat que pateix part important de la població calellenca.

2. Crear espais deliberatius i participatius de treball. Posar la ciutadania al centre de l’acció política

Cal crear i reforçar estructures perquè els mateixos ciutadans siguin els que decideixin el futur de la seva ciutat segons les necessitats i demandes de les persones que l’integren. Actuacions cabdals com la del Museu del Turisme o la concessió de les guinguetes (serveis de la façana marítima) han estat tractes de favor als lobbies econòmics per part del poder polític. Cal trencar aquests lligams perversos que releguen gran part de la població a quedar fora de les decisions importants que afecten i condicionen el model de ciutat.

3. Treball en xarxa per eradicar la precarietat laboral

Els desajustos i la precarietat que s’estableix en zones d’alta concentració turística venen determinats –en gran mesura– per una manca de treball sindical i per la ineficàcia de les administracions a l’hora de combatre aquesta xacra. Cal urgentment establir una taula –amb tots els actors que integren aquest model d’explotació turística– per aplicar mesures que eradiquin aquesta situació de vulneració de drets dels treballadors. S’ha de posar la situació de precarietat al centre del debat polític, ja que aquesta té una influència directa a la situació socioeconòmica de la ciutat.

D’altra banda, s’han d’esmerçar esforços a nivell de base per potenciar perquè les estructures sindicals siguin capaces de regular i corregir la tendència actual mitjançant dinàmiques d’apoderament i protecció de drets. Cal establir punts d’informació i una dinàmica activa i present en tots els racons de la ciutat.

4. Model familiar viu i arrelat al territori

En relació amb la tendència de les grans empreses d’apropiar-se del mercat i, per tant, el benefici del model turístic de què tots depenem, l’administració, amb les seves possibilitats, ha de vetllar per defensar i preservar el petit comerç d’àmbit familiar. Actuacions que depenen de l’Ajuntament com l’adjudicació dels serveis de la façana marítima –adjudicacions a dit per a les grans cadenes hoteleres– s’han de revertir.

5. Diversificació de l’economia, de ciutat turística a ciutat amb turisme

És una obvietat que som una ciutat absolutament depenent del turisme, i justament per la volatilitat del mercat i la incertesa que això provoca, és urgent incorporar i potenciar nous sectors que interactuïn amb importància dins l’activitat econòmica de la ciutat. Idees clau com la salut –amb un sistema ja establert–, les noves tecnologies i la sostenibilitat en tots els nivells seran un factor clau pel desenvolupament econòmic i divers de la ciutat.

CUP Calella